Es deia el rètol del Made in, i durant molt temps va semblar un assumpte mort i enterrat. Gràcies a la seva perseverança, el Parlament Europeu ha aconseguit reobrir una història que havia tancat el Consell, és a dir, els governs nacionals, i ha tornat a posar sobre la taula la idea de fer que sigui obligatori el segell d’origen en els productes no alimentaris importats de tercers països. A l’actualitat, el 10% dels controls efectuats pel sistema de vigilància europeu Rapex en els productes tèxtils i el calçat -per no citar més que 2 sectors- culminen amb un veredicte que els declara “no remitible al fabricant”. És a dir, que un de cada 10 joguines no té nacionalitat ni, per tant, ofereix cap garantia de seguretat per a la salut infantil, tenint en compte que, per exemple, els seus plàstics i els seus colorants poden ser tòxics i perillosos.
La Comissió Europea va abordar la proposta del Made in per primera vegada al 2005. El Parlament Europeu va trigar cinc anys a aprovar-la. Però, quan el text va arribar a la taula del Consell de ministres, un grup de països encapçalat per Alemanya, amb el suport d’holandesos, escandinaus i britànics, va posar tots els impediments possibles perquè, segons la seva opinió, la norma constituïa un cop de puny inacceptable contra la llibertat de comerç. Van ser inútils els esforços dels altres, els fabricants: Itàlia, França, Espanya, Polònia. El procediment es va interrompre. Fins al punt que, cap a finals de 2012, el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, va treure la proposta del seu programa per al 2013. Va considerar que ja estaba obsoleta i inútil.
Els parlamentaris europeus van decidir que no era així. En un any i mig van començar a pressionar a l’executiu de Brussel·les fins que van aconseguir que el text tornés a la taula. Estaven convençuts de la necessitat de col·locar obligatòriament una etiqueta Made in en tots els productes venuts a la UE, amb algunes excepcions com els aliments i les medicines. Era una qüestió fonamental per garantir que el consumidor tingués la seguretat que s’havien aplicat i respectat les normes sanitàries i de qualitat europees. Una garantia per als ciutadans i més una forma de protegir les empreses. L’etiqueta europea ens diu si unes sabates estan fets per nosaltres, és a dir, de manera segura i conforme a unes normes socials acceptables. O si estan fets a l’estranger i poden ser perillosos, i potser els han cosit les mans de persones explotades.
A principis d’abril, la proposta del Made in va arribar a Estrasburg per una votació oberta. Els grups de pressió nacionals, començant per l’alemany, van fer campanya pel “no”, però van perdre, almenys en aquesta primera ronda. Van ser 485 vots a favor, 130 en contra i 27 abstencions. Un resultat extraordinari, vistos els precedents. El text diu que els productors de la UE podrien decidir si posen en les seves etiquetes Made in EU o el nom dels seus respectius països. Els productes tindran traçabilitat i seguretat. Per als consumidors és una victòria que els governs han de segellar de forma definitiva. No fer-ho seria com fer un menyspreu al Parlament. I als ciutadans que ha volgut defensar.
Font: El País
